Celebració del fracàs
Permís...
Sueña Helena que no es capaz de tropezar, prepara
concienzudamente cada paso, imagina como quedarà la huella una vez pisada y
rebasada, como se verá , chiquita y carente de importancia dos marcas adelante,
parece hecho, parece fácil pero cuando está ya, dispuesta a caminarla , el pie
no se deja despegar de la tierra, todos los años, cada uno de sus errores se
agolpan y se aferran al pie que debiera dar ese primer , corto e imposible
paso.
Aprieta los dientes y exprime los sueños Helena Villagra,
sabe querer como saltar pero no puede , no quiere saber el amargo sabor del
fracaso.
Llora Helena esta noche y no es mi ausencia la pena sino el
angustioso vacio de sus tripas a las que no se les es permitido cerrar el
vértigo con un aterrizaje traumático en cualquier ignota selva, en
ningún virgen páramo. Se le van a
atrofiar los machetes, se le van a oxidar los sueños.
(On posa Helena hauria de posar Sònia...)
Ja no està Eduardo*, pareix
que s´hage mort però avui, com moltes nits em torna a voltar, va celebrar
moltes coses: l’alegria, l´esperança, els somnis, les contradiccions (la segona
de les contradiccions es va convertir durant molt de temps en el meu mantra i el de molts més arreu del
món) però no va celebrar (almenys no va compartir) la celebració del fracàs,
segurament, si hagués nascut una mica més amunt, al nord del rio Grande si que ho hagués fet, quants
nord americans hui volgueren cantar-li a la errada, a l’equivocació, al fracàs,
potser ara no ho podran veure, ojalà demà si. Eixa societat, la nord americana,
sap assumir els entrebancs i els fracassos com cap, ací no està ben vist caure
i si es repeteix ja no es que no es puga oblidar, és que ja es converteix en un
estigma quasi impossible de superar. A nosaltres, a mi, ens ha tocat ja moltes
vegades i les que em tocarà perquè no ens agraden els camins trillats, la
normalitat, el passar desapercebuts, i no és una qüestió de ser més o menys
notoris, no es tracta de treure el cap i fer-se visible no, es tracta de no fer
res per la inèrcia de seguir l´empenta del vent o
la calidesa dels ramats ben assenyats, tenim un estel cap el que caminar, som d´un
altra pasta i amb això tard o d´hora haurem d´aprendre a viure.
Com conjugar aquesta perspectiva,
aquests delers amb un entorn tan pla, amb unes nits tan gelades, amb un hivern
tan llarg… podríem córrer per buscar el racer, podríem jugar a confondre’ns en
qualsevol massa heterogènia més enllà del Turia, o de l’Ebre o inclús del Rin...
però si renunciem tots, que passarà amb les nostres cases? Què passarà amb
tantes il·lusions? hi ha camins que només poden ser recorreguts per nosaltres i
a més a més, per què sempre hem de renunciar els mateixos, per què sempre ens
hem d´apartar nosaltres?
El fracàs només es pot
entendre des d´una il·lusió no assolida, la serendipia moltes vegades no es
mostra a l´acte, com deia aquell (que ara pareix conformar-se amb un Si): Ho
volem tot! i per això mai ens podrem satisfer completament, seguim acumulant
coneixements experiències i abraçades, val que no són tantes com esperàvem però
és possible que aquesta sigue la nostra sort? És possible que el quedar-nos
sempre a mitges siga el que faça que sempre en vullguem més? Açò és molt llarg
i tenim l´avantatge de que cada pas que fem el fem de cor, de veritat, amb tot,
des d´una xicoteta obra fins a un cap de setmana amb Yelel i Silvia, des d´un
plat d´olla a un somriure a la cua de la cooperativa, no costa esforç, no s´ha
d´arrancar de cap punt fosc inconfessable, això es “aixina” això és com tot...
No ha eixit bé aquesta
vegada, no tindrem més remei que tornar-ho a intentar, en que ens hem pogut
equivocar? Quines premises hem de canviar? Amb què contàvem que no hem tingut i
que no esperàvem i ha passat?
Estem molt acostumats a
compartir els éxits i amagar els errors, doncs resulta que no cal, que ens veiem
tan forts que no ens esglaia ensenyar el punt feble baix l´armadura, necessitem
seguir creixent i no passa res per mostrar la nostra humana debilitat, no anem
a pujar a cap carro del que no sapiem on s´han comprat les rodes o què mengen
els cavalls que l’arrosseguen, si al nostre se li acaba l´energia anirem a peu
que de pressa no en tenim i si resulta que el camí que ens tocava ja està fet
ens dedicarem a “ fer casa” al lloc que ens ha tocat, que de pedra per a picar
en tenim prou sense tindre que anar a buscar-ne enlloc...
El dit, gràcies Yelel i
gràcies Silvia, gràcies Miguel i Blas, açò ha segut el que us hem pogut oferir,
ojalà a la propera (si hi ha) puguem ser més hàbils i us puguem donar el que us
mereixeu, per ganes i energia no serà!
*Eduardo Galeano (autor entre
altres de Dias y noches de Amor y Guerra y El libro de los Abrazos) Helena
Villagra ere la seva dona, protagonista en moltes històries i reflexions. No
pretenc , ni molt ménys suplantar-lo, simplement és un humil homenatge.
Ací teniu algunes imatges del que vam fer al Pou de Beca passat dissabte...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada