Rossinyols, grills , gats, gossos i… granotes!!
Si, per fi ha
plogut, no ha segut com l´any passat però, almenys s´ha posat una mica de saó,
aguantaran fins l´estiu les fonts, els ametllers i les oliveres podran
alimentar tota l’exuberància que ens estaven mostrant i fins i tot: segarem. En
el nostre cas a l’antiga, de moment, a mà, a vore si rebrota, com Teresa, Solsona la mare: Bela i el tio
Miquelo, com a “La Sega” de Martí Domínguez , quantes raons tenia la nostra
amiga Mº Cinta en la seva recomanació a “la Directa”, (feliç elecció Sònia) : m´ha
fet tremolar, m´ha encantat. És un testimoni del que va ser la vida als masos
als anys 40 i 50 on vivint entre l’espasa i la paret, entre els maquis i els guàrdies,
els masovers havien de tirar endavant les seves terres, els seus animals i els
seus fills, amb l´ajut només de la seva capacitat de sacrifici i el que els quedava
de tribu, que faríem ara? sense eixa capacitat i sense els lligams ancestrals
quan duraríem?? He trobat al llibre Fortanete , la Serra d´en Galceran ,
Vilafamés inclús Vistabella i la costereta del camí de la Barona, hi ha alguns
noms que amaguen molt de sofriment, molta incredulitat derivada de tanta
injustícia i frustració, massa frustració, alguna gent encara espera ser
anomenada oficialment vídua (ara ja fills de...) i accedir a les lleis i
subsidis de suposada protecció social, si una no ere vídua com s´havia de casar
de nou? I si algú no es casava com havia d´estar amb ningú?? Eren altres
temps…: Solsona…. com el del xiquet protagonista clar i ras com el vi que bevien els “insatisfets del Xaxo”:
claret de la Barona.
És cert que als
masos l´autoabastiment sempre és, i ha segut, més factible, 4 gallines, dos
conilles i un porc poden estar a qualsevol lloc, també hi havia més espai per a
l´”estraperlo” però els masos, que no les masades, estan aïllats i en la seva
força porten la seva penitència, és fàcil que passen coses i no hi hague
testimonis, no sempre hi ha un veí al que cridar, encara ara hi ha molts de problemes
en els que t´has d´espavilar, quin caràcter, quina força, quin estoïcisme! A
tots els pobles es deia si tocaven a morts:
-qui s´ha mort??
-No, ningú: un
masover.
Ara , en aquestos
temps som una mica els guardians, els que tutelem el territori i els usos que
li hem donat, perque no ens enganyem,
les valls, tossals i bancals estan ací i estaran quan nosaltres ja no hi
siguem, amb més solsides aixó si, podem
tindre la il·lusió de que siga nostre però així no entendrem la seva magnificiència
i la nostra justa mesura, està ací, ens acull, ens és propici, l´hem adaptat però
és molt més que el nostre hàbitat, que la nostra casa, és un lloc, el lloc on
la vida es succeeix, on venen cada any a emparellar-se els rossinyols, abans de
que nosaltres existírem segurament, on la “perdiguera” caça l´aliment per a les
seves cries, on les oliveres senten que estan a sa casa, estem ací de pas ,
potser els masovers menys, estem molt vinculats a la nostra casa, és molt
xicotet el món per a molts de nosaltres però si sabem entendre-ho i mirar-ho,
amb la quantitat d´èssers que habiten amb nosaltres, amb la quantitat de vides
que lluiten al mateix lloc que nosaltres podem veure-ho: és la metonimia inversa : el “tot” en una
“part”: acull tot el que és la vida en
uns pocs metres quadrats. Després està el paisatge, la història, el patrimoni
però al poble que ens ha tocat això és més càrrega que tresor. Els dies que ho
puc entendre,això em fa gràcia, moltes de les coses que passen a fora: els
cotxes i les hipoteques de certa gent, la hipocresia d´altra, em fan gràcia
algunes coses però d´altres em donen ràbia i no saps quanta!. Perquè sí, perquè
així ho van decidir jo forme part d´un poble i no se sap com la gent que governa
a eixe poble hem pot afectar a mí i a ma casa com vullga i quan vullga, en
canvi jo no puc afectar o participar del que en eixe poble es cou si no deixe
les meves tasques a banda, he de deixar que els professionals de la política i
de la burocràcia (i de la hipocresia) manen de ma casa però jo no puc entrar en
la seva (com si tinguera ganes!!!) perquè prou tinc en la meva…visc en un poble
on el 30 % de gent s´acomoda damunt d´un altre 30% que els sosté i els riu les
gràcies, un altre 20% no s´entera de per on van els tirs i l´altre 20% vivim
asquejats i frustrats amb una discapacitat adquirida a base d´anys de callar i
bufar, és difícil trencar la dinàmica, ja es sap: si et mous no ixes a la foto…
difícil i cansat.
7 anys de moltes
coses fa ja, Pau, la nostra filla, en la seva interpretació dels nostres
arguments diu que tenim molta sort de poder equivocar-nos, així podem aprendre,
ella de moment té la xarxa baix del trapeci i
la il.lusió intacta, per molts anys
que li la puguem sostindre: la xarxa i
la il.lusió.
Ens vam equivocar,
hem vaig equivocar un altre cop , però seguim vius, i dempeus, aquesta societat
nostra premia i valora l’èxit però obvia i passa de llarg tants fracassos,
tantes pèrdues que fan possibles eixes petites victòries momentànies que de
vegades ens toquen, diu Marina Garcés que ens regim, (que ens regeixen, millor)
per l´estratègia de la captura de l´atenció, és clar que les llumenetes i els
focs d´artifici ens aboben sovint, que les vides que els tubs catòdics i les
xarxes socials ens ensenyen són més espectaculars que les nostres, fan més
soroll, que els anglesos parlen millor l´anglés que nosaltres, que Djokovic
treu a 270 km/h i Messi és el millor futbolista que mai hage trepitjat un camp
de futbol, i…? les parets dels nostres bancals cauen sense remei, la fruita
dels arbres s’ens cuca cada any i encara no hem entés que hem trencat
l´equilibri i la tornem a tractar amb el mateix verí que ha matat a tants i
tants al nostre voltant, els nostres fills viuen enganxats a una maquineta que
no tenim ni punyetera idea d´arreglar si es trenca i els pèsols ja no sabem com
són si no venen dins la bossa de “Bonduelle” o “Gigante verde”, la nostra filla
de moment ens ha donat 3 anys de treva, el mòbil el vol per al 2019 però de moment
ja sap desgranar faves i pésols, sap d´on ixen les tomates i les tallades de
carn que tant li agraden, intentarem transmetre-li l´amor per la nostra/seva
casa, l´amor i el respecte per tot el que han lluitat els nostres majors i
l´estima suficient per entendre’s i voler -se , fer el que tinga ganes de fer,
ella podrà, com nosaltres si seguim: podrem. Moltes felicitats vida meva,
moltes felicitats a tots els que resistim.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada