Cadascú al seu ritme...
Com conten els Xiricaues o els Xeiens: fa més
d´ una lluna que ens posàvem davant l’ordinador amb intenció de comunicar per
darrer cop , com el de la lluna, també són cicles els que regeixen les nostres
actituds i les nostres necessitats. Cadascú tenim un ritme, als ametlers ja els
ha sobrat el temps per brotar, florir (gelar-se en la seva majoria) i
fructificar el que ha pogut, els ceps i les parres ja tenen pampetes i apunten
els raïms, les figueres comencen a
verdejar, les oliveres ja ens ensenyen les olives i el fong del “repilo” (a
casa nostra) i els nespres ja ens ofereixen la seva dolçor. Cadascú al seu
ritme, cadascú al seu lloc, cadascú com pot. Nosaltres, el nostre projecte, el Mas, segueix
consolidant-se seguim arrelant, trobant molla i de quan en quan alguna roca,
per ací domina el “tapàs” és un tipus de roca que d´ aspecte és sòlida i dura
però si insisteixes en el colpeig va trencant i deixant al descobert que no és
una sola, que en són moltes de juntes i compactades , la seva força és que és
argilosa, impermeable, indissoluble i a més a més està ben soterrada. Pot
recordar a algunes coses del nostre poble, si es sap mirar, si
es vol mirar, clar. Com diem :la Lluna, torna a estar plena i aquesta si que l’aprofitaran
les faves, el panís i els fesols, ploure de moment : poc, ara fa un any de les
magnifiques pluges de la primavera passada, per ací encara ens queden , o més
bé: no ens queden camins des d’aquelles riuades , encara així en canviem algun
altre dels que ens queden per una altra mulladeta com aquella, encara xorra el
regall, encara s’omplin les sènies, aixó si, les fondes, les dels plans, les d’ací
en amunt ja comencen a tenir set.
Els cicles també van per dins i és moment
també de créixer, de seguir aprenent , de mirar-nos de prop en els miralls que
veiem de lluny, gràcies Valen i Toni Mongay (La Salseta, Sitges), gràcies Jessi
, per obrir-nos les portes de casa vostra i ensenyar-nos el vostre saber fer,
us ne devem una, ja vindreu a cobrar-se-la: visca la romesco (val, val, sense
pa!!)i visca el pregoner de la festa Major!!!
Una altra lluna i seguim sense govern, no
caure en la demagògia de dir que no és nota, està clar que les estructures estan
per sobre del que puguem triar uns simples mortals com nosaltres, alguns s´ han
llevat les caretes,alguns altres (i potser també els mateixos) tiren en cara
que alguns compleixen el que deien i els més es queixen de tindre que tornar a
les caravanes electorals i a canviar un altre cop de rol i de discurs, els farà
mandra? Per que a mi tornar a sentir, de nou, tot alló del “Sólo yo” “Sólo
nosotros” o el “nosotros o el abismo” si que me’n fa i molta. Almenys aquest
temps ha servit per a que es parlarà dels valencians o de la política a la
valenciana sense que això vullguera dir sacs de bitllets canviadors de mans ni
tones de formigó d´ ací cap a enllà, no durarà molt però som exemple i no era fàcil.
A part i en negreta hem de parlar del que
segueix passant al mediterrani oriental, la ignomínia i la vergonya és el més
suau dels qualificatius que mereixen les nostres institucions estatals i
europees, segueixen girant la vista i tapant-se el nas, els molesta un poc la
pudor que fa la “democràcia” turca però els pareix que allà, als límits de la
vella Europa, l’olor a fam i fred, els sons dels plors i els crits i els
sorolls dels sables nazis i militars s´esmorteïran pels murs i la distància. Estan
equivocats, ací estarem nosaltres per recordar-los-hi , diu un amic que no
tardarà molt en vindre per aquestes terres nostres que la solidaritat és la “ternura”
dels pobles (elkartasuna da Herrien arteko xamurtasuna) i des d´ací farem el
que estiga en les nostres mans per que no s’ apaguen les veus, d´allà, des de tan lluny com pareix que estiguen els sentirem perquè els sons rebotaran per l´aigua i a través de les sènies i els aljubs que vinguin
de molt fons, més fons encara que eixe aljub del Mas d´en Coll (gràcies Blas
per compartir el tresor) des d´allà fins ací, fins un lloc molt fred i gelat també, a la seva manera, a la nostra manera , des d’ un dels pobles d´aquesta part de la mediterrània on
més cara és la paraula i l’ opinió si és dissonant ( salvant les distàncies, les dictadures ací tenen forma de consens) on es fa un bon festival de música,
lúdic, reivindicatiu i en valencià però on hi ha que
anar amb el cap cot i si pot ser: en
castellà.
Sense
ànims d’ofendre, però amb la incapacitat per callar.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada