Ocosingo, Altamirano, mandonguilles d´abadejo, Oventic i les tortilles de panís.

És cert que el món és molt regran, i és cert que el planeta Terra és molt rexicotet, aquestos darrers dies ho hem comprovat amb les fotos d´Iban “El Mamtik” i amb les explicacions de Germán, l’astrònom.

 És inqüestionable que les dones maies (tzotzils, tzeltals o tojolabals) són les més valentes que he conegut mai (junt amb les cubanes, per suposat). Però també ací, als nostres pobles , van ser elles les que més van empentar, des de casa la majoria, per traure endavant varies generacions castigades sense treva amb guerra, fam i vergonya i que els canvis que van anar assolint durant les últimes tres o quatre dècades del segle passat van transformar la seva ment (com si fore un acordió) en unes esponges que absorbien patiment i soltaven estima. Mai reconeixerem prou, els fills d´aquestes dones, el que van fer per nosaltres. També amb les fotos i les històries d´Iban ho hem recordat i amb el treball de certa artista de les Useres de cognom Porcar i amb l´artista protagonista de la meva vida de cognom “la imprescindible” ha quedat palés.

La meva vida està plena d’errades, d’esborranys irrectificables però també està envoltada de tendresa, esforç i sort. El meu treball, com la meva vida, està farcit de coses que no m’agraden, de moments rebutjables però també de reflexions i mirades (sempre posteriors) molt fructuoses i encoratjadores. De vegades em canse d´estar tantes vegades rabiós, d’estar sempre corrent i de no arribar mai (encara que al final sempre arribe) i d’arrossegar amb mi amb tots aquells que m´envolten, sobre tot a la meva incansable companya i als meus dos bitxets. Crec que cada vegada estem més prop d´Ítaca (i, per cert, on no vull arribar, encara) i espere no morir a la vora, després de tant de nadar.

Diumenge, després del dissabte emocionant que vaig viure, amb tants records i amb la despertada de tants anhels i tantes promeses que creia oblidats em vaig adonar de quant afortunat sóc, des del meu lloc de feina, que jo he triat, tinc un paisatge espectacular, un horitzó inabastable i un mar de somnis que segueixen esperant que em puge de nou a la barca, a canviar la direcció de les remades. Encara no és el moment però veure la barca, ahí esperant-me, com si fore eterna la proposta em dóna un aire tan fresc i pur que els meus pulmons es queden xicotets per abarcar-lo. Potser és una bogeria, potser no és tan important , però eixos companys ahí , a la porta de la cuina, de la meva cuina, em fan veure ,de nou ,que tan malament no anem.

“Ojalà” tots tingueu un feina que us permeteixe una mirada així, jo de vegades no la veig però hui sí. Gràcies!